Ella fa dissabte un diumenge de rams.
Un diumenge en que tot li semblava negre, gris, marró i blau fosc.
Un diumenge en que el dia comença massa d'hora a causa de la poca son, de la rutina de dues setmanes d'aixecar-se d'hora per anar a treballar. Una rutina que li ha gravat un rellotge intern on, a les 7h del matí com a molt tard, ja obre els ulls no sigui cas que s'hagi adormit, que ja estigui fent tard des de bon matí.
Comprovar el mòbil - despertador, recordar que és diumenge i notar que seguiria dormint, no ajuda al seu cos. El cos ja ha decidit activar-se i els pensaments comencen a fer de les seves.
Dóna tombs a la situació estranya del divendres nit.
Recorda fil per randa la conversa de dissabte tarda.
Intenta oblidar amb totes les forces la frustració del diumenge matinada.
Però no se'n ensurt.
Ni de donar tombs, ni de recordar i molt menys d'oblidar.
Ho canvia tot d'ordre.
Oblida la conversa, dóna massa tombs a la frustració i recorda la situació estranya.
El cos et pot jugar males passades un diumenge de rams al matí. O vaja, qualsevol matí.
Llavors, la situació de sempre.
Què fer?
Saber que la causant de quasi tot és ella no ajuda.
Saber que està entrant en una espiral, tampoc.
Només ella forja el seu voltant.
Només ella decideix qui pot acostar-se-li i qui no.
Aquella sensació d'estar sol davant de tot. Aquella sensació tantes i tantes vegades equivocada.
Recordar que et culpaven de ser mala amiga i veure que ara ets tu que no ets capaç de demanar ajuda com cal. Saber que t'encantaria girar aquelles paraules i dedicar-les al seu emissor.
Saber que no ho faràs.
Decideix aixecar-se i esmorzar amb els pares. Massa temps sense fer-ho.
Decideix que agafarà els patins, la bici o les botes. Una decisió que no pren força.
Decideix posar-se al dia en alguna sèrie que l'ajuda a desconnectar del món. Si, mira la sèrie, però no, no desconnecta del món.
Decideix fer dissabte un matí de diumenge de rams. Va fent-ho, tot i que para sovint, tot i que no desconnecta els pensaments, tot i que potser, li va millor del què pensava.
No haver de decidir què farà a la tarda, l'alleuja.
Compromisos pactats. Obligacions a complir i amb totes les ganes del món.
Haver de decidir què faràs després.
Una altre decisió.
Potser pujarà a pintar al terrat desprès de fer dissabte.
O potser tregui totes les fotografies de la paret.
Potser truqui a aquelles persones que va oblidar expressament.
O potser, fins i tot, convidi a dinar la germana.
I de cop, somriu.
Oblida les ganes de plorar i el mal d'esquena.
Demana ajuda a dues persones prou importants, i espera resposta.
No girarà paraules d'emissors ni receptors, però i serà quan aquest ho necessitin.
Dinarà amb la germana, això segur!
Seguirà fent dissabte i traurà les pintures a l'oli tard o d'hora.
A la nit, a la nit no ho sap, però a vegades és molt millor no saber-ho.
Pensar massa provoca aquestes coses. No tot es pot controlar, oi?