nana_90
per en 7 Març 2013
1,427 Vistes

 

Agafar el cotxe a primera hora del matí i veure com surt el sol al compàs d'una música relaxada i amb missatge interessant. El paisatge es deixa endevinar i apareixen camps de blat verds i vinyes amb flors blanques i grogues. Ahir va ploure i es nota. Tot brilla més: els colors són més intensos, les olors més forta i tu més riallera.

 

El viatge es fa llarg però tranquil. No hi ha lloc per la monotonia i els pensaments no et donen cap treva.

 

Trams en que et distreus i no saps com has arribat fins on ets. Paraules i mirades de gasoliners que t'arrenquen somriures.

 

De cop, aquella llàgrima solitària. Deu minuts per arribar al teu destí i tot es fa més feixuc. Els hauràs de veure, abraçar i consolar. T'hauràs de deixar consolar i abraçar per gent amb qui mai has parlat.

 

El lloc és bonic, massa i tot, i les margarides taronges escampades per tot arreu el posarien nerviós. Somriures en pensar-ho. No suportava que la gent collís les flors.

 

Les músiques i les paraules són buides. No entens com algú pot fer un paper tan ben fet en un escenari tan complicat.

 

El més curiós de tot és que ell no hi és, ni en cos ni en ment. Una escena més a representar.

 

Encara no ho entenc.

 

Segurament ja és massa tard, ja no ho entendre.

Publicat a: Reflexions
Pere
Una abraçada
15 Març 2013