- Plou! Te'n adones? Està plovent.
- Clar que ho noto. Per això corro. M'estic mullant.
- No, no te'n adones.
S'oculta sota els cabells xops,
el cos vibra amb la riba empapada
i els peus, llisquen amb el terra.
- Plou, simplement això, plou. I tu, tu simplement et mulles.
Reemprenen la marxa,
avancen entre relliscades,
les "convers" ho complquen més,
però també es mulla els peus,
- Deixa de córrer, deixa d'amagar-te.
- No em vull mullar, no porto paraigües.
- Llavors, busca el que tens i no el que et fa falta.
Una jaqueta impermeable,
per caputxa, un balcó
estret, per cobert.
Un silenci. Una pausa.
- Està plovent!
- Si, plou.
- Simplement això.
- Si, simplement plou.
De cop, aigua dolça,
aigua salada, llàgrimes,
somriures i pluja.
Simple però complexe.
(9/maig/13)
