La samarreta taronja accentuava la seva pell morena i el blanc d'aquells ulls brillants.Els pantalons de tots colors la feien riallera i la seva actitud de ser-hi però gaudint de no ser-hi, la feia especial.Recolzada a la paret, rient i deixant-se fer fotografies cridava l'atenció de qualsevol persona que passes per allà a la vora. No era pas ni de bon tros, la noia més bonica que he vist mai, però era preciosa.La tranquil·litat que desprenien els seus ulls i gestos feia que t'agafessin ganes d'apropar-te a ella i encomanar-te una mica de tot allò. Encara que només fos uns instants.La noia que vaig conèixer en aquell racó de mar, on les palmeres, les onades i les roques formaven part d'una decorat perfecte, és la persona que em va fer tornar creure en els actes, en les coses que es poden seguir fent, en que qualsevol dia és nou i toca estrenar-lo.
Va aparèixer del no res. Va seure i callar. La seva camisa blanca combinava a la perfecció amb l'espuma del mar i el verd de les palmeres. Crec que no em mirava, si més no, en cap moment van coincidir les nostres mirades. La seva veu va començar a parlar abans que els nostres ulls. Les hores que vam passar junts van ser poques. Però hi ha persones que apareixen en un instant, que et donen tot el que molts no et podrien donar en setmanes i al cap d'unes hores, després de sentir tot això, de saber que entre els dos no hi havia cap barrera i que la realitat era aquella, vam aturar el món, tan sols uns instants, no fos que oblidéssim seguir caminant i vam aprendre l'un de l'altre, vam estudiar-nos i apuntar tot allò que ens cridava l'atenció del company i que ens agradava. Vam escoltar-nos però també vam estar molta estona en silenci, havia arribat un moment en que tot el voltant, tenia molt més significat que qualsevol paraula.
Quan el sol ja es ponia, ell va seguir el seu camí, havia fet parada per descansar, per xerrar i per conèixer allò que li havia cridat l'atenció. I tornava a caminar. Va marxar sense girar-se. Recordo vagament el seu nom però tot el que vaig aprendre d'aquelles hores ho compensen tot. Conservo una fotografia que ens van fer d'amagat. Surten les nostres esquenes i el mar. És preciosa.
Ella va seguir asseguda en aquella roca. Ara es tapava les espatlles amb una jaqueta. Tenia els ulls tancats i el cos completament relaxat. Es bressolava amb el so de les onades i les carícies del vent. Vaig girar-me tan sols una vegada per retenir aquella imatge i fotografiar, dins el record, les poques hores que vam compartir.
